Punt i apart
- Remat Violeta
- 27 may 2020
- 10 Min. de lectura
Actualizado: 7 jun 2020
Les jugadores de voleibol estan sotmeses a una gran pressió durant els partits, així com ho està el seu cos. Les lesions són típiques, però no per això són fàcils de suportar. Físicament suposa un repte per als qui practiquen aquest esport, però psicològicament afecten d’una manera molt significativa. És per això que els clubs de voleibol proporcionen a les seves jugadores els serveis de fisioteràpia i en segons quin casos, de psicologia, tot i que aquests últims serveis son poc comuns. D'aquesta manera, el procès de recuperació es fa una mica més amè.
- Mireia Ayats, Maria Bassols, Núria Gandía i Míriam Martos-
Les jugadores de categories superiors estan exposades a patir lesions d'alta gravetat degut a la intensitat dels seus partits. Tot i això, les jugadores de lligues inferiors són les que acaben enfrontant-se a mals més seriosos. I aquests mals no només són físics, sinó també psicològics.
EL PRIMER OBSTACLE
El voleibol, tot i no ser un esport de contacte físic, pot provocar moltes lesions. El fet de practicar-se sobre un terra dur, sovint de parquet o ciment, fa que el cos hagi d’aguantar cops molt durs contra la superfície tant a l’hora de saltar com a l’hora de caure. Les lesions més comunes les podem trobar a les espatlles, els genolls, els turmells i els dits de les mans. Totes aquestes parts del cos estan sotmeses a un moviment constant durant la pràctica i això fa que en moltes ocasions, se sobrecarreguin i sigui més fàcil patir una lesió.
Les lesions a l’espatlla són algunes de les més típiques entre jugadores de voleibol. Els moviments amb el braç solen ser molt bruscos, sobretot a l’hora de sacar o rematar la pilota. Això provoca que les articulacions que formen l’espatlla i per conseqüència els seus tendons i lligaments, es trobin sota una gran pressió. Per això, les dues lesions més vistes entre jugadores de voleibol són la tendinitis del manegot rotador (o manegot dels rotadors) i la dislocació de l’espatlla; ambdues causades pels moviments repetitius del braç.
Imatge interactiva de les lesions a l'espatlla. Font: Pròpia
Pel que fa a les lesions del turmell, les més típiques són els esquinços i les petites fractures, però una de les més preocupants que es produeix sovint és l’esquinç del lligament lateral extern. Quan es juga a voleibol, els peus i els turmells han de suportar el pes de tot el cos i alhora han de rebre l’impacte contra el terra en saltar. Això fa que a l’hora de caure, el peu no estigui en una posició correcta i els lligaments pateixin cops massa forts.
Imatge interactiva de les lesions al turmell. Font: Pròpia
Els genolls són una de les parts del cos més importants, ja que són les articulacions que aguanten el pes del nostre tors i que alhora ens permeten flexionar les cames. Igual que els turmells, també són víctimes de cops i impactes molt forts, sumats a la flexió constant a la que estan sotmesos. És per això que les lesions que tenen a veure amb els tendons i lligaments són molt comunes, com les tendinitis i les lesions al lligament lateral intern i al lligament creuat anterior.
Imatge interactiva de les lesions al genoll. Font: Pròpia
Cal destacar les lesions que pateixen els dits de les mans. Aquests estan en contacte constant amb la pilota i en moltes ocasions pot acabar impactant directament contra la punta dels dits, fent que es produeixi el que es coneix com a “dit en martell”. En el cas que impacti amb molta força, pot fer que algunes de les articulacions es flexioni cap endarrere o cap al costat provocant una luxació. Com a totes les parts del cos mencionades, una de les lesions que més es dona a les mans de les jugadores són les tendinitis.
Imatge interactiva de les lesions als dits de la ma. Font: Pròpia
Totes aquestes lesions es poden curar amb tractaments mèdics i repòs, tot i que en alguns casos s’ha d’acabar passant per quiròfan.
És possible evitar lesions, i és per això que s’ha de ser molt constant amb la preparació i la prevenció. És molt important que les jugadores facin estiraments tant abans com després de partits i entrenaments. D’aquesta manera, el cos ja es trobarà en calent quan la pilota es posi en joc, aguantant els impactes i evitant danys majors. La preparació i prevenció també s’ha de seguir fora de la pista per mitjà d’una dieta equilibrada i fent exercicis cardiovasculars, que ajudaran a tenir millor forma física. No es pot oblidar, però, que el cos necessita parar i reposar, així que sempre se li ha de donar temps per recuperar-se.
I en el cas que es pateixi una lesió, mai no s’ha de forçar la tornada. Sempre s’han de seguir els consells dels professionals i permetre que el nostre cos es recuperi del tot abans de tornar al terreny de joc.
UNA LLUITA PERSONAL
Al llarg de la carrera d'un esportista són moltes les ocasions en què una persona pot veure’s afectada per una lesió. En molts casos no sol comportar més d’un parell de setmanes de recuperació, però en d’altres la cosa es complica i genera una situació que afecta aspectes més enllà del dany físic.
Aquest és el cas de Laura Naranjo (@LauraNaranjoM13), jugadora al IBSA CV CCO 7 Palmas de la Lliga Iberdrola. La Laura va patir un trencament pràcticament complet del Lligament Creuat Anterior (LCA), un trencament de la part posterior del menisc intern i un esquinç de grau II del lligament col·lateral medial; tot això mentre realitzava un gir per canviar de direcció, durant el primer partit de lliga d’aquesta temporada.
En aquestes circumstàncies, patir una lesió d’aquesta magnitud genera un xoc emocional i psicològic molt més gran. Tal com ens explicava la pròpia Naranjo: “en qüestió de segons, et veus impossibilitada per a realitzar les activitats de la vida quotidiana. Donada la meva condició d'esportista professional, em guanyo la vida jugant al voleibol i l'impacte és major”. Per sort la Laura, al jugar en un club de primera divisió espanyola, disposa d’un equip de metges, fisioterapeutes i preparadors físics que li han permès tenir consciència de tot el procés de rehabilitació. Segons Naranjo, és clau per a una recuperació d’èxit: “comptar amb un fisioterapeuta qualificat, com és el meu cas, que m'educa i informa en tot moment sobre la lesió fa que em senti convençuda que el meu genoll tornarà a ser el d'abans”.
No obstant això, l’aspecte psicològic és una qüestió que encara segueix quedant en un segon pla inclús quan la gravetat de la lesió provoca perdre’t tota una temporada, com és el cas de la Laura. En aquest sentit, Naranjo manifesta que “en el nostre esport, encara queda molt per fer, i les esportistes, donat l’alt grau de treball mental que fem cada dia i sobretot en competició, hauríem de tenir l’opció d’assistir tant individual com de manera grupal a un psicòleg que formés part del Club o de l’equip”.
Qui no ha tingut la mateixa sort ha estat la Laura Sebastià (@laurasebastiia), exjugadora del Mundet (equip de 3a catalana), quan es va haver de retirar del voleibol després que es lesionés el turmell i la ròtula del genoll mentre jugava un partit.
En el seu cas, la lesió ja venia condicionada per una afectació que patia de naixement, però no deixa de ser desestabilitzant saber que d’un dia per l’altre, has de deixar de practicar allò que més t’apassiona: “em vaig enfadar una mica perquè era la meva manera de treure la ràbia i pensava que no n’hi haurien d’altres”.
De la mateixa manera que succeïa amb la Laura Naranjo, la Laura Sebastià també va comptar amb tot un equip de metges i fisioterapeutes a càrrec de la mútua del seu club, que la van ajudar en tot el procés de recuperació. Tanmateix, l’assegurança mèdica, igual que succeïa amb l’exemple anterior, no cobria cap mena de seguiment psicològic. Un servei que per a Sebastià no és gaire rellevant en el seu cas, al trobar-se en categories més baixes, però considera que sí que ho pot ser en nivells més alts on la càrrega emocional és més elevada.
Una lesió afecta i molt en les vides dels professionals de l’esport, on sovint el dany físic és molt menys important que el desgast mental que s’hi pot generar.
PREVENIR, RECUPERAR I EVITAR
Quan es produeix una lesió és quan els fisioterapeutes entren en joc. En alguns clubs els fisios col·laboren també en tasques de prevenció. Generalment, la prevenció va a càrrec d’entrenadors i preparadors físics, ja que són les persones que passen més temps amb les jugadores, però no sempre recau tot el pes a sobre seu. Al Club Voleibol Sant Cugat, els fisioterapeutes visiten esporàdicament els entrenaments per analitzar gestos que siguin potencialment lesius i així intentar corregir-los abans que es produeixi la lesió.
La seva funció principal, però, és la recuperació de lesions. Segons explica Albert Oliete, fisioterapeuta del Club Voleibol Sant Cugat: “existeixen uns protocols pel tractament de cada lesió i és important intentar seguir-los en aquelles lesions agudes, però mai s’han de seguir al 100%. En el món de la salut 2+2 no sempre són 4: no totes les lesions són iguals, ni les causes són les mateixes, ni les jugadores responen igual a un mateix tractament”. Els tractaments són personalitzats en funció de la lesió i de la jugadora i els fisioterapeutes generalment segueixen 3 premisses per escollir-lo: que l’esportista se senti còmode amb el tractament, que confiï tant en el tractament com en el fisioterapeuta i que entengui el funcionament del tractament, per tal de poder-lo realitzar fora de la consulta.
Un cop la jugadora està recuperada de la lesió, els fisioterapeutes tanquen el cicle realitzant treball preventiu específic amb la jugadora que ha estat lesionada, per tal d’evitar una recaiguda. La gran preocupació de les jugadores és el temps que tardaran a poder tornar a jugar. És per aquest motiu que és important que el fisioterapeuta sigui capaç d’explicar clarament la lesió i com serà el procés de recuperació, sobretot si es tracta d’una lesió greu. De fet, Oliete anima a les jugadores lesionades a fer totes les preguntes que els passin pel cap per tranquil·litzar-les i reconeix que és important donar a les esportistes només aquelles respostes que es tinguin clares, per tal d’evitar situacions d’aclaparament si alguna fase del procés de recuperació no es produeix tal com estava prevista.
Malauradament, no sempre les jugadores tenen l'opció de recuperar-se d’una lesió i tornar a jugar. A vegades, una lesió pot acabar amb la carrera esportiva d’una jugadora i pel fisioterapeuta haver de comunicar una notícia d’aquest calibre, no és fàcil. Quan se sospita que una lesió pot tenir aquest desenllaç, es demanen segones i fins i tot terceres opinions a altres fisioterapeutes o metges especialistes en la lesió abans de comunicar-ho a la jugadora. Tot plegat, per evitar ensurts innecessaris o sentències errònies que puguin afectar-la psicològicament.
EL FACTOR PSICOLÒGIC
Haver de frenar dràsticament l’activitat esportiva pot afectar els pensaments, que condicionarien les emocions i sentiments i per conseqüència, les conductes, tal com apunta el pedagog del CV Sant Cugat, Albert Casorran. El primer pas és acceptar la situació; del contrari, la jugadora pot acabar entrant en un cercle de negativitat sortint més afectada. Entre els estudis que relacionen els factors psicològics i les lesions esportives, destaca el d’Andersen i Williams (1988), on s’apunta que l’estrès juga un paper important a l’hora de desencadenar mals físics, tenint importància abans, durant i després de la lesió.
La falta d’atenció, de concentració i l’augment de la tensió muscular fa més vulnerable l’atleta, sent propensa a patir mals. Fins i tot l’excés d’autoconfiança i les exigències elevades fan practicar l’esport de forma abusiva, incrementant el risc que assumiria l’esportista sense pensar que això pot suposar un gran retrocés en la seva carrera. Per aquest fet, la majoria d’equips esportius inclouen psicòlegs especialitzats en aquest camp, tot i que també poden ser pedagogs o llicenciats en INEF segons afirma Albert Casorran.
La psicologia de l’esport s’encarrega de tractar els aspectes del rendiment mental que alteren l’esportiu. Es tenen en consideració les relacions dins l’equip o la comunicació entre membres, però sempre en base als objectius esportius, com afirma Casorran. Per desgràcia, com va apuntar el psicòleg Jerry R May (1999), la majoria d’entrenadors i directius creuen que la rehabilitació de les lesions esportives només té perjudicis anatòmics i no es valoren les implicacions emocionals que comporta. La figura doncs, no tindria el reconeixement merescut. Casorran, tot i ser molt valorat en el seu entorn, creu que és una figura de bomber: és quan hi ha algun problema que es contacta amb el psicòleg per “apagar l’incendi”.
Els psicòlegs són cada vegada més importants per la formació, la prevenció i el rendiment esportiu.
Els efectes psicològics depenen del tipus i la gravetat de la lesió. Una de les conseqüències més comunes és la depressió. Recentment, ha guanyat rellevància la síndrome del Burnout, un trastorn causat per l'estrès laboral crònic, un estat d'ànim d’esgotament emocional amb sensació d'eficàcia i de no fer correctament les coses. De fet, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va reconèixer-la el 2019 com a malaltia. La síndrome representa un problema greu per l’esportista d’elit, ja que genera un fort desgast emocional afectant el rendiment i provocant quadres depressius, ansietat, insomni, falta d’energia o infelicitat. Cal destacar la baixa autoestima, que pot ser provocada per la pèrdua de forma física i que alhora afecta l’estat anímic, ja que “la forma d'actuar altera directament les connexions nervioses entre el cos i la ment”, com apunta el pedagog.
Entre les recomanacions professionals, Casorran proposa replantejar els objectius i generar un nou pla de competició adaptat a la nova realitat on s’incloguin exercicis de visualització imaginada. Aquest punt és important, ja que “s’activen àrees del cervell que treballen igual que quan es reprodueix un gest físic”. Tot i que no s’ha realitzat cap estudi que reculli de forma absoluta tots els factors que provoquen les lesions; el 1993 els autors Heil, J., Zemper, E. i Carter, C., van voler apropar-se a aquest fet realitzat un estudi a 1600 esportistes per saber què hauria provocat les seves lesions. Les dades confirmen que gairebé la meitat de lesions tenen relació amb components associats al comportament de l’esportista.
Imatge interactiva dels resultats de l’estudi. Font: Pròpia
Cuidar de la salut física i mental és crucial per dur una vida saludable. En el cas del món del voleibol i dels esports en general, és vital per poder rendir correctament i desenvolupar una carrera professional a l’alçada de les nostres perspectives. El més important, però, és estar preparats en tot moment per superar els obstàcles que s’imposin en el camí.
Per ampliar la informació, pots consultar:
Treating and understanding volleyball related injuries (tractament i comprensió de les lesions relacionades amb el voleibol) → en aquest article es mostren dades estadístiques i resultats d’estudis que demostren els principals tòpics entre les lesions en el món del voleibol, com per exemple les estadístiques de lesions en jugadors d’elit o com algunes lesions impacten de manera diferent en homes que en dones.
Principios de prevención y tratamiento de lesiones comunes en el voleibol → aquest article explica detalladament els símptomes que presenten les lesions més comunes en el voleibol juntament amb què cal fer per prevenir-les i com evitar que siguin greus en cas que hi hagi indicis de que s’estigui començant a desenvolupar.
Estrés y vulnerabilidad a las lesiones deportivas → és un estudi on s’exposa la possible relació entre l'estrès psicosocial i les lesions esportives, destacant sobretot el paper de les variables ambientals i personals que fan augmentar la vulnerabilitat dels esportistes davant una possible lesió.
Factores psicológicos y lesión. ¿Están relacionados? → Aquest article respon a tres preguntes comunes entorn l’estrés, l’estat d’ànim i les lesions. Mostra sobretot com l’estrès de la nostra vida quotidiana pot facilitar una lesió i com l’estrès que apareix un cop la jugadora s’ha lesionat també pot dificultar la recuperació.
Opmerkingen